L’eficàcia de les teràpies contra la dependència
Diversos estudis han demostrat que les teràpies contra la dependència alcohòlica funcionen. Pretenen que el bevedor prengui consciència que no pot seguir bevent i acabi per no necessitar-ni voler-ho. Les recaigudes són el gran perill, però la clau de l’èxit és no veure l’abandonament com una prohibició, sinó com una opció avantatjosa.
L’amenaça de les recaigudes és tal que gran part del tractament contra l’alcoholisme està dirigit a prevenir-les.
Desintoxicació
La teràpia s’inicia amb la desintoxicació, que dura entre una i dues setmanes, i que en els casos més greus requereix d’un ingrés.
Gràcies a l’administració de certs fàrmacs, el pacient aconsegueix eliminar la dependència física i superar la síndrome d’abstinència, suavitzant els símptomes que apareixen després del cessament sobtat del consum d’alcohol.
Un cop superada la dependència física amb la desintoxicació, queda l’apetència, el desig. Quan un ha deixat l’alcohol es recorda del plaer, un pensa que potser si torna pugui controlar-lo. Però una vegada que ha estat addicte és difícil tornar a consumir alcohol sense caure de nou en l’addicció, perquè queda una memòria biològica en el cervell.
Per aquest motiu els experts destaquen que l’èxit de la teràpia es xifra en el cessament complet del consum. Una copa esporàdica o un got de vi en un sopar aïllada són permesos de nou aquesta memòria biològica i propiciar una recaiguda. La probabilitat de tornar a la conducta dependent és tan elevada en qui ha desenvolupat una dependència que no és aconsellable recomanar-li que faci servir els seus esforços en beure de forma controlada. La dependència pot superar-se, però en el cervell persisteix una memòria addictiva disposada a reactivar-la.
Deshabituació
La segona fase del tractament, la deshabituació, es dedica a combatre aquest desig per beure i pot prolongar-se entre un i dos anys. La teràpia, que sol recolzar-se en l’administració d’alguns fàrmacs, consisteix en la realització d’entrevistes psicoterapèutiques individuals i en grup. “En les entrevistes individuals el pacient pot resoldre el seu possible ambivalència enfront de la idea de deixar l’alcohol i rebre suport per superar els factors de risc d’una recaiguda o la pròpia recaiguda i veure reforçats els seus avanços. Per la seva banda, l’assistència a grups de discussió ajuda al pacient a aprendre a viure sense alcohol. En conjunt, es tracta que el pacient prengui plena consciència que no pot seguir bevent i acabi per no necessitar-ni voler-ho.
Evitar estímuls cognitius o ambientals associats al consum
L’impuls imperiós de beure pot reaparèixer en persones amb abstinència estabilitzada a partir de certs estímuls cognitius o ambientals associats al consum, bé sigui associats al plaer que s’espera obtenir de l’alcohol o l’alleujament que s’espera aconseguir després de la seva carència. La recaiguda pot ser el resultat tant d’una situació d’eufòria com de tristesa o d’estrès, així com l’exposició a un ambient amb moltes incitacions al consum. En línies generals, no és aconsellable que el pacient es desenvolupi en ambients en els quals abans va abusar de la beguda o es fiqui en situacions que en ell s’associaven al consum.
“El més senzill és que el pacient aprengui a identificar i evitar el major nombre possible de factors de risc de recaiguda”. Quan el pacient no pugui eludir l’amenaça, les entrevistes individuals i en grup li ensenyaran a fer front a les situacions de risc i minimitzar les probabilitats de recaiguda.
Sortejar la recaiguda durant el major temps possible és fonamental perquè els estudis suggereixen que, com més es prolongui l’abstinència, majors són les possibilitats que el pacient aconsegueixi superar la seva addicció.
L’experiència dels experts consultats diu que, al final, la clau de l’èxit és aconseguir que el bevedor no vegi l’abandonament de l’alcohol com una prohibició, sinó com una opció personal en què el seu dicotomia inicial es decanta pels beneficis d’una vida allunyada de l’alcohol.
