Quan parlem d’addiccions, és freqüent escoltar la frase:
“Una malaltia mental no s’escull, però l’addicció sí, perquè la persona decideix consumir”.
Aquesta afirmació té una part de veritat, però és incompleta des d’un punt de vista clínic.
Escollir realitzar un primer consum no és equivalent a escollir desenvolupar una addicció.
Una cosa és una conducta voluntària puntual.
Una altra molt diferent és l’aparició d’una patologia caracteritzada per la pèrdua de control, la compulsió i la dependència.
Des de la medicina i la psicologia, l’addicció es defineix com un trastorn crònic que afecta el funcionament del cervell, especialment els sistemes de recompensa, motivació, memòria i control dels impulsos. Quan aquests sistemes es veuen alterats, la capacitat d’elecció es redueix de manera significativa.
Ningú inicia un consum amb la intenció de:
- Desenvolupar dependència
- Perdre el control sobre la seva conducta
- Danyar la seva salut física o mental
- Deteriorar les seves relacions personals i socials
Això no forma part d’una decisió conscient.
El consum pot començar com una conducta voluntària.
L’addicció apareix quan aquesta conducta deixa d’estar regulada per la voluntat i passa a estar dominada per la necessitat neurobiològica i emocional.
La primera vegada pot ser una decisió, la dependència no
És cert que el primer consum sol produir-se des d’una decisió voluntària. No obstant això, l’addicció no comença en aquest moment. S’estableix quan el consum deixa de ser una conducta opcional i passa a convertir-se en una conducta compulsiva.
La dependència no és una elecció conscient, sinó el resultat de canvis neurobiològics que afecten els sistemes cerebrals implicats en la recompensa, la motivació, el control dels impulsos i la regulació emocional, reduint de manera significativa la capacitat de decisió.
Des d’un punt de vista clínic, l’addicció es defineix per la pèrdua de control sobre la conducta, la compulsió i el deteriorament progressiu del funcionament personal, social i emocional.
L’addicció com a intent de regulació emocional
En la majoria dels casos, el consum s’inicia com una estratègia d’afrontament davant de dificultats emocionals com:
- Dolor emocional persistent
- Sensació de no pertinença o aïllament
- Estrès psicològic elevat
- Necessitat d’evasió davant situacions percebudes com a desbordants
- Cerca d’acceptació i validació externa
- Sensació crònica de buit o desconnexió emocional
La substància, la conducta o la relació addictiva actuen inicialment com un modulador artificial de l’estat emocional, proporcionant una reducció temporal del malestar.
Per això, l’addicció no respon principalment a una recerca de plaer, sinó a un intent d’alleujament simptomàtic.
Es tracta d’un mecanisme d’autoregulació disfuncional davant d’un problema emocional profund que no ha pogut ser gestionat per altres vies.
El perill de dir que “tot és una elecció”
Afirmar que l’addicció és únicament una elecció personal suposa simplificar una realitat complexa i multifactorial. Aquesta visió redueix el problema a una qüestió de voluntat individual i ignora els processos emocionals, psicològics i neurobiològics que intervenen en el seu desenvolupament.
A més, aquest tipus de missatges incrementa l’estigma i dificulta la demanda d’ajuda. Quan una persona sent que serà jutjada o assenyalada, és menys probable que s’acosti a un espai de suport o tractament. La por al judici bloqueja la possibilitat d’expressar el malestar i de reconèixer la necessitat d’acompanyament.
L’addicció no és una falta de voluntat.
És l’expressió d’una dificultat per sostenir i regular el malestar intern.
Indica que els recursos personals disponibles no estan sent suficients per gestionar el que passa a nivell emocional i que s’ha recorregut a una estratègia externa per intentar mantenir l’equilibri.
L’addicció com una crida d’auxili
Ningú escull emmalaltir.
Ningú escull dependre.
El que moltes persones escullen, sense saber-ho, és intentar deixar de patir amb les eines que tenen en aquell moment.
Quan entenem això, la mirada canvia.
L’addicció deixa de ser un judici
i es converteix en una crida d’auxili.
I només des de l’empatia, la comprensió i l’acompanyament real comença de debò el camí cap a la recuperació.
