A més de les addiccions amb substància, existeixen les conegudes addiccions sense substància o comportamentals.
Tots dos tipus d’addicció funcionen d’una manera molt similar i, per tant, els objectius terapèutics són similars.
Una de les addiccions comportamentals o sense substància que més prevalença té en la nostra societat és el joc patològic o ludopatia.
Aquesta addicció consisteix en un patró de conducta patològica relacionada amb el joc, i que presenta els següents criteris diagnòstics (DMS-5):
• Fracàs repetit dels esforços per a controlar, interrompre o detenir el joc.
• Inquietud o irritabilitat quan intenta interrompre o detenir el joc.
• Utilització deljuego com a via de fuita dels problemes o d’alleujament del malestar emocional.
• Intents repetits de recuperar els diners perduts.
• Preocupació excessiva pel joc. Es busquen maneres d’aconseguir diners amb el qual dur a terme la conducta i es planifica com serà la pròxima ocasió en la qual puguin jugar.
• Es presenta la necessitat de jugar cada vegada amb més diners per a aconseguir el mateix grau d’excitació
• S’enganya als membres de la família, terapeutes o altres persones per a ocultar el grau d’implicació amb el joc.
• Diferents àrees de la vida del jugador (laboral, social, educativa, etc.) es veuen afectes a causa del joc
El tractament es basa, igual que en les addiccions amb substància, en la reestructuració de la personalitat i la vida del pacient. S’instauren nous hàbits en el seu dia a dia, controlant els estímuls que perpetuen la conducta i s’entrena en prevenció de recaigudes.
Igual que en l’altra mena d’addiccions, les teràpies són tant individuals com grupals. L’enfocament és cognitiu-conductual, treballant tant la conducta problema en si com les creences i idees irracionals associades a l’addicció.