Les addiccions en persones grans són una problemàtica creixent i, sovint, invisibilitzada. Factors com l’aïllament social, el dolor crònic i la polimedicació contribueixen al desenvolupament de dependències a substàncies com l’alcohol, els ansiolítics i a conductes com el joc patològic. Malgrat el seu impacte, aquestes addiccions solen passar desapercebudes, dificultant-ne la detecció i el tractament.
L’envelliment comporta canvis físics, psicològics i socials que poden augmentar la vulnerabilitat a les addiccions:
1. Soledat i dol
La soledat no desitjada i l’aïllament social són factors crítics en l’aparició de conductes addictives a la tercera edat. Les persones grans, especialment després de la jubilació o la pèrdua de la parella, experimenten un canvi radical en les seves rutines i vincles. Aquesta pèrdua de connexió amb l’entorn pot derivar en estats depressius, ansietat i una sensació de buit existencial.
Estudis de l’Observatori SoledadES revelen que més de 2 milions de persones grans a Espanya viuen soles, i un percentatge significatiu afirma sentir-se emocionalment desconnectat. Aquesta desconnexió no només té conseqüències emocionals: activa respostes d’estrès crònic, eleva el cortisol i debilita els mecanismes d’autoregulació emocional, facilitant l’ús de substàncies o conductes compulsives com a forma d’“anestèsia afectiva”.
A més, quan el dol per la pèrdua d’éssers estimats no es processa adequadament, pot evolucionar cap a un dol patològic, que multiplica el risc d’abús de substàncies com l’alcohol o els tranquil·litzants, moltes vegades sense que la persona o el seu entorn ho identifiquin com un problema.
2. Dolor crònic i pastilles
La majoria de les persones majors de 65 anys conviuen amb algun tipus de dolor físic persistent: artrosi, lumbàlgies, neuropaties, malalties degeneratives… Aquest dolor, sovint infratractat des d’un enfocament biopsicosocial, es converteix en un patiment constant que deteriora greument la qualitat de vida.
Davant la manca de recursos terapèutics integrals, el recurs més accessible i freqüent és la prescripció de fàrmacs, especialment analgèsics opioides, antiinflamatoris i psicofàrmacs. Tot i que poden ser útils, el seu ús mantingut —sense revisió o amb dosis creixents— pot derivar en tolerància, dependència física i una cronificació del problema.
Quan el dolor físic es combina amb el dolor emocional (soledat, pèrdua de sentit vital, baixa autoestima), el risc es duplica: les pastilles esdevenen no només analgèsics, sinó també reguladors emocionals no reconeguts, reforçant un patró d’ús compulsiu molt difícil de revertir.
3. Automedicació i polimedicació
La polimedicació —definida com el consum de cinc o més medicaments diaris— afecta més de la meitat de les persones grans a Espanya. Aquest fenomen, lluny d’estar controlat, sovint s’intensifica amb el pas del temps, especialment quan es recepten fàrmacs per tractar efectes adversos d’altres, generant el conegut síndrome de la cascada terapèutica.
A aquest fet cal afegir-hi l’automedicació, un hàbit força estès entre les persones grans que tenen accés lliure a medicaments o reutilitzen receptes antigues sense supervisió mèdica. Aquest patró es veu agreujat per la soledat i la manca de seguiment sanitari, on la presa de decisions respon més a la recerca d’un alleujament immediat que a un criteri terapèutic ben estructurat.
Els fàrmacs amb major risc de dependència i efectes adversos en aquesta etapa inclouen:
- Benzodiazepines i hipnosedants: utilitzats per dormir o per reduir l’ansietat, però el seu ús crònic deteriora l’equilibri, la memòria i augmenta el risc de caigudes.
- Analgèsics opioides: cada cop més prescrits, tot i el seu alt potencial d’abús i dependència.
- Antidepressius tricíclics o neurolèptics: que, en alguns casos, es recepten sense un diagnòstic psiquiàtric clar.
La manca de revisió farmacològica periòdica, combinada amb una formació limitada en geriatria en molts entorns sanitaris, contribueix a la cronificació de quadres de dependència que sovint no es diagnostiquen fins que es produeix una crisi mèdica.
Les addiccions en la tercera edat existeixen, creixen i sovint s’amaguen darrere d’una falsa aparença de normalitat o d’un envelliment “natural”. És urgent trencar aquest silenci i atendre aquesta realitat amb la mateixa intensitat que en altres grups d’edat.
Visibilitzar aquest problema, i adaptar les estratègies de prevenció i tractament a les persones grans, és una prioritat de salut pública si volem garantir un envelliment digne, saludable i lliure de dependències.
Fundación Grünenthal
Sociedad española de neurología
Sociedad española de geriatría
