La ludopatia o joc patològic és una addicció comportamental reconeguda pel DSM-5. No cal jugar cada dia per tenir-la: el senyal principal és haver perdut el control sobre quant, quan i amb quins diners es juga, i continuar jugant malgrat les conseqüències econòmiques, familiars o laborals. Si et reconeixes en diversos senyals dels que exposem a continuació, hi ha tractament especialitzat, amb un enfocament cognitivoconductual similar al de les addiccions amb substància.
Què és la ludopatia o joc patològic?
La ludopatia és una addicció sense substància, també anomenada addicció comportamental. A diferència de l’alcohol o la cocaïna, aquí no hi ha una substància química que generi dependència física, però el mecanisme cerebral és molt semblant: el joc activa els mateixos circuits de recompensa i dopamina que una droga, i genera la mateixa pèrdua de control.
Comparteix família amb altres addiccions comportamentals, com l’addicció a les noves tecnologies, l’addicció al sexe, l’addicció al menjar o l’addicció a les compres. En totes elles, l’objectiu terapèutic és el mateix: recuperar el control sobre una conducta que ha deixat de ser una elecció.
Senyals d’alarma: et reconeixes en alguna d’aquestes situacions?
Aquests són els senyals que, segons els criteris diagnòstics del DSM-5, indiquen que el joc ha deixat de ser una cosa puntual per convertir-se en un problema:
- Has intentat deixar de jugar o reduir-ho i no ho has aconseguit? El fracàs repetit en l’intent de controlar el joc és un dels senyals més clars.
- Et poses inquiet, irritable o de mal humor quan no pots jugar o intentes parar? Aquesta incomoditat en frenar és una forma de síndrome d’abstinència comportamental.
- Jugues per escapar d’un mal dia, de l’estrès o d’un malestar que no saps gestionar d’una altra manera? Fer servir el joc com a vàlvula d’escapament emocional és un patró de risc.
- Has tornat a jugar per intentar recuperar el que has perdut? “Perseguir les pèrdues” és un dels mecanismes que més ràpid agreuja l’addicció.
- Penses en el joc constantment, fins i tot quan no estàs jugant? Planificar la propera partida o donar voltes a com aconseguir diners per jugar és un senyal que ocupa més espai mental del que hauria.
- Necessites apostar cada vegada més diners per sentir la mateixa emoció que abans? Aquesta tolerància creixent és equivalent a la que es veu en les addiccions amb substància.
- Has mentit a la teva parella, família o entorn sobre quant jugues o quant has perdut? Amagar l’abast real del problema és gairebé una constant en la ludopatia.
- El joc ja ha afectat la teva feina, els teus estudis, les teves relacions o la teva economia? Quan l’impacte s’estén a diverses àrees de la vida, ja no es tracta d’un hàbit, sinó d’una addicció.
No cal complir tots aquests punts per tenir un problema real.
Test ràpid: si et reconeixes en 3 o més, és moment de mirar-t’ho seriosament
Repassa la llista anterior i compta en quantes t’has vist reflectit. Com a orientació general (no un diagnòstic clínic):
- 1-2 senyals: val la pena parar-hi atenció i vigilar com evoluciona.
- 3-4 senyals: hi ha indicis clars que el joc se t’està escapant de les mans.
- 5 o més senyals: és molt probable que estiguis davant un cas de ludopatia i convé demanar valoració professional com més aviat millor.
Per què costa tant parar?
El joc, sobretot en la seva versió en línia (apostes esportives, casino, màquines escurabutxaques), està dissenyat per generar recompenses intermitents: es guanya just el que cal i de manera prou imprevisible com per mantenir el cervell enganxat en mode de recerca constant de la propera recompensa. A això s’hi sumen factors personals —impulsivitat, dificultat per tolerar el malestar emocional, antecedents familiars— i socials, com la disponibilitat permanent de les aplicacions d’apostes i la normalització del joc entre els més joves.
Què passa si no es demana ajuda a temps?
La ludopatia sol avançar en silenci. La persona amaga les pèrdues, demana diners prestats amb excuses o utilitza estalvis comuns sense dir-ho. Quan la família se n’assabenta, gairebé sempre és perquè el problema econòmic ja és seriós, cosa que genera desconfiança, discussions i, sovint, sensació de traïció. Com més temps passa sense tractament, més gran és el dany econòmic, familiar i emocional acumulat, i més costa revertir-lo.
Quin tractament existeix per a la ludopatia?
La ludopatia té tractament i la taxa de recuperació és bona quan s’aborda amb un enfocament especialitzat. Es basa en la reestructuració d’hàbits i de l’estil de vida del pacient, igual que en les addiccions amb substància:
- S’identifiquen i controlen els estímuls que disparen les ganes de jugar (aplicacions, locals, certs moments del dia o estats d’ànim).
- Es treballa la prevenció de recaigudes de manera activa, no només l’abstinència puntual.
- L’enfocament principal és cognitivoconductual: s’aborda tant la conducta de joc en si mateixa com les creences irracionals que la sostenen (per exemple, la idea que “aquesta vegada sí que toca” o que “es pot recuperar el que s’ha perdut”).
- La teràpia combina sessions individuals i grupals, i en molts casos inclou suport específic a la família.
Quan fer el pas de demanar ajuda?
No cal esperar a tocar fons. Si t’has reconegut en diversos dels senyals anteriors, si algú proper t’ha mostrat preocupació pels teus hàbits de joc, o si ja has intentat deixar-ho pel teu compte sense èxit, és el moment de demanar ajuda professional.
Preguntes freqüents sobre la ludopatia
La ludopatia és una malaltia reconeguda? Sí, el joc patològic està reconegut com a trastorn pel DSM-5, amb criteris diagnòstics equiparables als de les addiccions amb substància.
Es pot tenir ludopatia sense jugar cada dia? Sí. El que és determinant no és la freqüència, sinó la pèrdua de control: no poder parar, mentir per amagar-ho o que el joc afecti l’economia i les relacions, encara que es jugui de manera esporàdica.
El tractament és només individual o també inclou la família? Inclou totes dues parts. El treball individual amb el pacient es combina amb suport a la família, que sol estar tan afectada com la persona que juga.
Sara López
Psicòloga general sanitària especialsta en joc patològic
També et pot interessar:
Tractament ludopatia
