Una de les preguntes més freqüents que plantegen tant les persones amb un trastorn per consum de substàncies com els seus familiars és quan ha arribat el moment de considerar un ingrés en un centre especialitzat. No existeix una única resposta vàlida per a tots els casos. El que sí sabem, gràcies a l’evidència científica, és que l’addicció és una malaltia crònica i multifactorial que altera el funcionament cerebral relacionat amb la recompensa, la presa de decisions, el control dels impulsos i la regulació emocional. Aquestes alteracions fan que abandonar el consum deixi de dependre únicament de la força de voluntat i requereixi, en molts casos, una intervenció professional estructurada.
La necessitat d’un ingrés depèn de quant es consumeix?
Un dels errors més habituals consisteix a pensar que la necessitat d’un ingrés depèn exclusivament de la quantitat o del tipus de substància consumida. En realitat, la gravetat d’una addicció es valora considerant l’impacte que està tenint sobre la vida de la persona. Una persona pot necessitar tractament residencial encara que no consumeixi diàriament, mentre que una altra amb un consum més freqüent podria beneficiar-se inicialment d’un tractament ambulatori.
La decisió sempre s’ha de realitzar després d’una valoració clínica individualitzada. Entre els aspectes que habitualment s’avaluen hi ha:
- La pèrdua de control sobre el consum
- Els intents previs d’abandonar la substància sense aconseguir mantenir l’abstinència
- L’aparició de síndrome d’abstinència
- El deteriorament de la salut física o mental
- Els conflictes familiars o de parella
- Les dificultats laborals, acadèmiques o econòmiques
- L’existència d’altres malalties psiquiàtriques associades
- El grau de suport social i familiar disponible
- El risc de continuar consumint en l’entorn habitual
No és un únic factor el que determina la necessitat d’un ingrés, sinó la combinació de diversos indicadors que reflecteixen el grau d’afectació global.
Quan l’entorn deixa de ser un lloc segur per a la recuperació?
En nombrosos casos, el principal obstacle per a la recuperació no reside únicament en la pròpia substància, sinó en el context en què viu la persona. Continuar exposat diàriament a llocs de consum, amistats consumidores, conflictes familiars o situacions d’elevat estrès dificulta enormement la capacitat per iniciar i mantenir l’abstinència.
La neurociència ha demostrat que els estímuls associats al consum poden activar intensament el desig de consumir — el que es coneix com a craving — fins i tot després de períodes prolongats d’abstinència. El tractament residencial permet reduir temporalment aquesta exposició i crear un entorn protegit on la persona pugui centrar-se a comprendre la seva malaltia i desenvolupar noves estratègies d’afrontament.
És necessari haver “tocat fons” per ingressar en un centre d’addiccions?
Probablement sigui un dels mites més perjudicials en l’àmbit de les addiccions. Esperar que una persona perdi la feina, trenqui completament les seves relacions familiars o pateixi greus conseqüències mèdiques abans d’iniciar un tractament no millora el pronòstic. Al contrari, nombrosos estudis mostren que la intervenció primerenca s’associa amb millors resultats terapèutics i una menor cronificació del trastorn.
La idea de “tocar fons” respon més a una creença cultural que a un criteri clínic. Com més aviat es detecta una addicció i s’inicia un tractament adequat, majors són les possibilitats de recuperació i menor sol ser el deteriorament associat.
Cal estar completament motivat per ingressar?
Una altra creença freqüent consisteix a pensar que només han d’ingressar els qui estan completament convençuts de voler canviar. La pràctica clínica demostra precisament el contrari. Moltes persones inicien el tractament amb dubtes, ambivalència o fins i tot perquè la seva família els ha insistit a buscar ajuda. Aquesta situació no implica necessàriament un mal pronòstic.
La motivació és un procés dinàmic que pot desenvolupar-se durant la intervenció terapèutica mitjançant tècniques basades en l’evidència, com l’Entrevista Motivacional. Esperar a sentir-se totalment preparat pot convertir-se, en alguns casos, en una manera de retardar indefinidament la cerca d’ajuda.
Quins objectius té un ingrés en un centre d’addiccions?
El tractament residencial no consisteix únicament a aconseguir que una persona deixi de consumir durant unes setmanes. La seva finalitat és molt més àmplia. Durant l’ingrés es treballa:
- La desintoxicació quan és necessària
- La comprensió de la malaltia i els factors que mantenen el consum
- El desenvolupament d’habilitats per a la prevenció de recaigudes
- La regulació emocional i la recuperació d’hàbits saludables
- La reconstrucció progressiva de les relacions familiars i socials
- L’adquisició de recursos per afrontar situacions de risc un cop retorni a l’entorn habitual
L’objectiu no és únicament interrompre el consum, sinó facilitar canvis estables que permetin recuperar un funcionament autònom i una millor qualitat de vida.
Com es decideix quin tipus de tractament és el més adequat?
No totes les persones amb una addicció necessiten ingressar en un centre residencial. Existeixen diferents nivells assistencials — tractament ambulatori, centres de dia i programes residencials — que s’han de seleccionar en funció de les característiques i necessitats de cada pacient.
Per això, la decisió d’ingressar mai hauria de basar-se exclusivament en l’opinió del propi pacient o de la seva família, sinó en una valoració clínica realitzada per professionals especialitzats en addiccions. Escollir el recurs terapèutic més adequat en el moment oportú augmenta significativament les probabilitats d’èxit del tractament.
Preguntes freqüents sobre l’ingrés en un centre d’addiccions
Quant dura un ingrés en un centre d’addiccions? La durada depèn de cada cas. La fase de desintoxicació pot durar entre una i tres setmanes, però el programa residencial complet — que inclou deshabituació i rehabilitació — pot estendre’s entre un i diversos mesos segons l’evolució i les necessitats de cada persona.
L’ingrés és voluntari? En la majoria dels casos, sí. L’inici del tractament és voluntari i la persona pot abandonar-lo quan ho desitgi, encara que l’equip terapèutic treballa activament per sostenir la motivació durant el procés.
Què passa si el meu familiar no vol ingressar? La negació forma part habitual de l’addicció. En aquests casos, demanar orientació professional com a familiar és el primer pas — permet entendre com apropar-se a la situació sense reforçar la negació ni deteriorar més la relació. A Forum Montau atenem també les famílies encara que el pacient no hagi donat el pas encara.
El tractament residencial és confidencial? Sí. El tractament està emparat per la normativa de protecció de dades sanitàries i pel secret professional. Ni l’empresa, ni el metge de capçalera, ni ningú de l’entorn sabrà que la persona està en tractament tret que ella mateixa ho decideixi i ho autoritzi.
Demanar ajuda especialitzada no és un fracàs: és el primer pas cap a la recuperació
L’evidència científica demostra que les persones amb trastorns per consum de substàncies poden recuperar-se quan reben un tractament adaptat a les seves necessitats, basat en intervencions eficaces i sostingut per un equip multidisciplinari. Reconèixer que existeix un problema i permetre que professionals especialitzats ajudin a abordar-lo sol ser el primer pas cap a una recuperació duradora.
A Forum Montau oferim una primera valoració gratuïta i sense compromís.
Ález López
Psicòleg especialitzat en addiccions de la clínica Forum Montau
Referències
American Society of Addiction Medicine. (2023). The ASAM Criteria®: Treatment Criteria for Addictive, Substance-Related, and Co-Occurring Conditions (4th ed.) · American Psychiatric Association. (2022). DSM-5-TR · McLellan et al. (2000). Drug dependence, a chronic medical illness. JAMA, 284(13), 1689–1695.
