Avui volem compartir amb vosaltres un dels articles del llibre Les Hormones de la Felicitat de la nostra psicòloga Inés C. Lemmel.
Als darrers anys s’ha parlat, escrit i estudiat de manera molt més precisa la que està considerada la gran enemiga del nostre benestar. El cortisol és l’hormona que ningú no vol, sobretot des que se li pengés el cartell d’hormona de l’estrès. Gràcies a aquest interès per part de tota la comunitat científica, avui no només sabem molt més sobre aquesta hormona que actua com a neurotransmissor, sinó també sobre els processos que desencadena i com es pot regular.
El cortisol es produeix a les glàndules suprarenals, que estan situades a la part superior de cada riñon i que es posen a treballar quan reben l’ordre de l’hipotàlem. Una de les particularitats del cortisol és que la seva acció repercuteix pràcticament a tots els òrgans i teixits del nostre cos. Coneixem només la part negativa del cortisol i això no és just, ja que també intervé en diferents funcions que es duen a terme al nostre organisme i moltes (per no dir-ne totes) són vitals per al seu funcionament correcte. Per tant, es tracta d’una hormona necessària, però en la mesura justa.
Una hormona necessària (però sense passar-se)
Igual que el per, de què hem parlat tant, el cortisol ens salva la vida diàriament. Ens ajuda a actuar davant de situacions de perill, ens obliga a ser assenyats, a concentrar-nos en un problema i ens ofereix l’energia necessària per actuar. Podríem dir que el cortisol és «l’hormona de la concentració», ja que s’allibera en grans quantitats quan ens enfrontem a un problema i, gràcies a ella, posem el focus en aquest tema i l’atenció no és desvia. Et sona això de «treball millor sota pressió»? Doncs, aquesta empenta el dóna precisament el cortisol a notar les pessigolles de la pressió.
El cortisol és una resposta natural i necessària del nostre cos, el problema apareix no només quan hi ha un excess, sinó també quan aquest
s’allarga al temps. És a dir, és normal que les alarmes saltin i ens posem en tensió per un fet en concret, però no podem estar a
situació dalarma constantment.
Senyals d’alerta
Set senyals que el teu cos t’envia quan el cortisol està massa alt durant massa temps, és a dir, quan és una cosa crònica:
- Sempre estàs cansat. És igual l’hora o el dia, si has dormit molt o poc. Aquesta sensació d’esgotament us acompanya durant tot el dia i no hi ha migdiada ni cafè que et retorni l’energia que tenies.
- Et costa de descansar. Tot i estar cansat, trigues molt a caure adormit o et despertis a mitjanit i et costa tornar a agafar el so. Si això passa entre les 3 i les 4 de la matinada, és el cortisol.
- Problemes digestius. I no parlem només de la digestió, sinó també de l’absorció de nutrients, que pot arribar a ser molt més perillós del que hom pugui pensar. Un dels trastorns més freqüents és passar d’un restrenyiment fort a fases de diarrea sense que hi hagi hagut canvis a l’alimentació. Els gasos, les digestions pesades o fins i tot l’aparició d’algunes intoleràncies són altres problemes que se solen produir i per als quals els metges triguen a trobar una resposta.
- Desig de menjar poc saludable, amb els dolços i altres aliments ultra processats al capdavant. Aquest anhel del nostre organisme vinculat al cortisol està molt relacionat amb la dopamina, aquesta molècula tan vinculada amb el plaer i les recompensas. Com hem vist al capítol anterior, la dopamina es genera ja en el moment en què pensem que alguna cosa plaent encara ha d’arribar. Aquesta recompensa que aconsegueix apagar la gana emocional producte de l’estrès ens fa sentir bé. I a la dopamina li agrada molt la sal, la graixa i el sucre. Per cert, sabeu quin aliment té greix i sucre a parts iguals i per això sol ser l’antídot perfecte davant de qualsevol mal moment? La tarta de formatge.
- Caràcter més irascible. Que les hormones condicionin el nostre caràcter és una cosa del que ja no en queda cap dubte a hores d’ara del llibre. I que l’excés de cortisol no portaria res de bo, crec que era fàcil d’endevinar. I així és. El cortisol en abundància provoca certa irritabilitat, és a dir, que saltis a la mínima. Són habituals els canvis humor, els atacs de cólera i la sensació profunda de tristosa.
- Bloqueig. Hem dit que aquesta hormona ens ajuda a concentrar-nos i superar aquests pics d’estrès, però quan això s’allarga al temps, l’efecte rebot és gran. Així, doncs, és normal patir bloquejos mentals, quedar-se en blanc o oblidar coses bàsiques. Et sona aquest «a què venia jo a la cuina»? i com aquestes, unes quantes al dia.
- Baix desig sexual. O la libido per terra. Ja hem vist com les hormones interactuen entre si, es condicionen i s’anul·len. Com de vegades es porten bé i es complementen i com en altres circumstàncies es fastiguegen entre si. Doncs això passa amb el desig sexual i el cortisol.
La síndrome Cushing
Per cert, en casos extrems això té un nom, la síndrome de Cushing i pot tenir conseqüències greus. Per això, cal prendre mesures com més aviat millor. A més d’exposar l’organisme a nivells de cortisol molt alts durant un llarg període de temps, aquesta síndrome també es pot donar a causa del consum d’un grup de medicaments anomenats glucocorticoides.
El primer símptoma sol ser físic i una mica cridaner, ja que apareix una mena de gepa o protuberància just on el coll dóna pas a l’esquena. També és habitual apreciar com a persones aparentment primes mostren un abdomen molt inflat, com si només els engreixés la part central del cos. A més, es pot apreciar estries a la pell, sobretot a les galtes.
Però els efectes no només s’aprecien per fora, sinó que també es produeix un augment de la pressió arterial i pot provocar pèrdua òssia.
Si vols aprofundir més sobre aquesta hormona, et convidem a llegir:
