Hi ha una pregunta que apareix gairebé sempre a consulta: què va ser primer, l’addicció o el trastorn mental?
L’experiència clínica i la recerca actual apunten a una idea clau: no existeix una única direcció. La relació entre addicció i trastorns mentals sol ser bidireccional, dinàmica i, en molts casos, es retroalimenta. A aquesta coexistència l’anomenem patologia dual: la presència simultània d’un trastorn per ús de substàncies i un altre trastorn mental.
1) La relació és bidireccional: no sempre hi ha un “primer” clar
Durant anys s’ha intentat respondre aquesta qüestió com si existís una única línia temporal. Tanmateix, els estudis mostren que els trastorns mentals poden augmentar el risc de desenvolupar un trastorn per ús de substàncies i, al mateix temps, el consum pot afavorir, intensificar o fins i tot desencadenar símptomes psiquiàtrics.
En la pràctica clínica, això s’observa amb freqüència:
Persones amb ansietat que comencen a consumir alcohol o benzodiazepines per “relaxar-se”.
Persones amb depressió que recorren a estimulants per poder “funcionar”.
Consums mantinguts que acaben provocant o amplificant irritabilitat, crisis d’ansietat, insomni o símptomes depressius.
Per això, en patologia dual la pregunta més útil no sempre és “què va passar abans”, sinó: què està mantenint el problema en el present i què necessita ser abordat de manera integrada?
2) Tres trajectòries habituals: què pot aparèixer primer
A) Primer el malestar psicològic: el consum com a forma de regulació
En aquest patró, el trastorn mental —o símptomes significatius— apareix abans. El consum s’utilitza com una estratègia ràpida de regulació emocional: calmar l’ansietat, facilitar el son, desconnectar, anestesiar records o reduir la vergonya.
Les guies clíniques espanyoles sobre patologia dual subratllen la importància d’identificar aquests símptomes previs (ansietat, depressió, trastorn bipolar, TDAH, trauma), ja que influeixen directament en el pronòstic i en el risc de recaigudes si no es tracten adequadament.
B) Primer el consum: símptomes induïts o agreujats per substàncies
En altres casos, el consum sostingut altera el son, la regulació emocional i l’equilibri neurobiològic. Amb el temps, poden aparèixer símptomes depressius, ansietat intensa, irritabilitat o inestabilitat de l’estat d’ànim.
Aquí el trastorn mental pot sorgir com a conseqüència de l’impacte prolongat de la substància o com una amplificació d’una vulnerabilitat prèvia.
C) Aparició paral·lela: vulnerabilitat compartida i factors de l’entorn
En determinades situacions, addicció i trastorn mental es desenvolupen gairebé de manera simultània. Això sol passar quan existeixen factors de risc comuns, com adversitat primerenca, estrès crònic, antecedents familiars, dificultats en la regulació emocional, aïllament social o experiències vitals traumàtiques.
Aquesta realitat explica per què, fins i tot amb bona motivació, deixar de consumir sense treballar l’origen emocional pot resultar insuficient en un grup significatiu de pacients.
3) Per què no sempre és fàcil determinar què va ser primer
Establir què va aparèixer abans pot ser complex per diversos motius clínics:
Solapament de símptomes: ansietat, insomni, irritabilitat o tristesa poden formar part del trastorn mental, de l’abstinència o de l’efecte directe de la substància.
Consum ocult o minimitzat: per vergonya, por o normalització.
Evolució progressiva del patró de consum: etapes inicialment recreatives que deriven en ús compulsiu.
Efecte rebot: l’alleujament immediat reforça el consum, però a mitjà termini incrementa el malestar, generant un cercle difícil de trencar.
Per això, les guies clíniques recomanen valoracions estructurades i un seguiment longitudinal, no una avaluació puntual aïllada.
4) Implicacions terapèutiques: més enllà de l’ordre, la integració
Quan existeix patologia dual, tractar únicament el consum sol deixar sense resoldre el nucli del problema: ansietat persistent, depressió, trauma, impulsivitat o desregulació emocional. I això augmenta el risc de recaiguda.
L’abordatge recomanat és integral i coordinat, combinant:
Avaluació psiquiàtrica.
Psicoteràpia especialitzada.
Intervenció en regulació emocional.
Tractament farmacològic quan estigui indicat.
Prevenció de recaigudes com a procés d’entrenament estructurat.
En dispositius amb continuïtat assistencial —ingrés i seguiment ambulatori o en centre de dia— aquest enfocament permet ajustar el pla segons l’evolució, reforçar suports i detectar recaigudes de manera precoç.
Conclusió
A la pregunta “què va ser primer, l’addicció o el trastorn mental?”, la resposta no és única.
Depèn de cada cas.
Pot aparèixer primer el trastorn mental, pot aparèixer primer el consum o poden desenvolupar-se en paral·lel. El que realment és determinant no és l’ordre, sinó no tractar-los per separat quan coexisteixen.
Quan el tractament integra salut mental i addicció, augmenten de manera significativa les probabilitats d’una recuperació estable i sostinguda.
